SALÓ D'ANUBIS
o L'Acadèmia de Lilí
i Danté
(foto: © David Ruano / TNC)
|
SALÓ D'ANUBIS
o L'Acadèmia de Lilí
i Danté |
|
|
|
Llibret |
Música de Joan Albert Amargós
Idea i llibret de Toni Rumbau
PERSONATGES:
Danté-Thot (baríton)
Lilí-Anubis (soprano)
El Convidat (espectador sortit del públic) (tenor)
Rosa, la seva dona (mezzosoprano)
MÚSICS:
piano
violí
contrabaix
clarinet
trompa
I ESCENA
Benvinguts a l’Acadèmia de Lilí & Danté
(En entrar a la sala, els espectadors reben cadascú un paper amb un número: s’indica que és per a una rifa que es farà durant l’espectacle. Al bitllet posa: GRAN RIFA PER AL SALÓ D’ANUBIS. ACADÈMIA DE LILÍ & DANTÉ.)
PRELUDI MUSICAL
(Surten Danté i Lilí.).
DANTÉ – Good night, mes amis…
LILÍ – Hello, mes chéris…
DANTÉ – Good night, mes amis…
LILÍ – Hello, mes chéris…
ELS DOS– Benvinguts, benvingudes!
Hello, Good Night!
DANTÉ – Que s’obrin les portes
i passi el respectacle.
Hi ha lloc per a tots vosaltres,
còmodes butaques,
habitacions i divans,
i les raons seran satisfetes.
LILÍ – És néixer i morir,
expirar, deixar de respirar...
Abandonar la compulsió,
detenir-se per fi!
DANTÉ – Despertar, morir...
Vius tots ja morts
atrapats que sou del temps,
què us fa dormir?,
per què viviu si no viviu?
Despertar, morir...
ELS DOS – Ah, le temps c’est fini…
Au revoir, mes amis...
LILÍ – Dinyar-la, estirar la pota,
S’ha acabat aquesta història…
DANTÉ – Monsieurs, Mesdames, Senyors i Senyores...
Monsieurs, Mesdames, Señoras y Señores...
ELS DOS – Benvinguts a l’Acadèmia de ...
DANTÉ – Lilí! (assenyalant la presentadora)
LILÍ – Danté! (assenyalant el presentador).
ELS DOS - Bienvenus! Benvinguts! Welcome!...
Bienvenus! Benvinguts! Welcome!...
II ESCENA
El Convidat.
DANTÉ – Amics… My friends...
LILÍ – Mes chéris... mes amis, mes amis, mes chéris...
DANTÉ - La copa del meu barret
servirà per al sorteig.
(Es treu el barret de copa i a dins troba ja els paperets pel sorteig)
LILI – Tantes paperetes aquí dins s’amaguen,
com teniu tots dins de les butxaques.
DANTÉ – I a cada papereta,
un numeret.
LILÍ – Una mà innocent,
com la meva, extraurà una qualsevol papereta
amb el numeret de la fortuna...
DANTÉ – Lilí... La més innocent de les dones...
... la Dama que no perdona...
Lilí...
DANTÉ I LILÍ – Ha arribat el Moment!
(Lilí extreu un número del barret de copa. Solemnitat. Lilí és també la mort i ha designat a un candidat)
LILÍ – El cinquanta-quatre...
DANTÉ – El cinquanta-quatre!
(busquen l’afortunat. Desassossec entre el públic. Però el guanyador no dóna senyals de vida. Repeteixen la mateixa operació.)
DANTÉ – Senyores, senyors,
no hi ha hagut gaire fortuna,
tornarem a fer el sorteig!
ELS DOS – El vint-i-tres!
(Identifiquen per fi l’espectador afortunat. Lilí baixa a platea per indicar-li que s’aixequi i vagi a l’escenari)
LILÍ – Vejam qui serà l’espectador afortunat?
(l’afortunat es resisteix, la seva dona –Rosa– l’anima a sortir, però ell no vol. Hi ha un petit número entre els dos, una mica escandalós, creant-se un cert rembobori, el públic es fixa així amb Rosa per poder-la després reconèixer. Finalment l’afortunat espectador accepta pujar a l’escenari)
LILÍ – S'il vous plait, Monsieur, pugi, per favor ....
DANTÉ – És afortunat el mortal
que ha estat triat i tocat per la Parca,
i ara, de bon grat l’acompanya,
cap a l’estrada de l’Hora.
(el Convidat puja a l’escenari)
LILÍ I DANTÉ – Espectador afortunat,
només volem saber d’entrada...
... el seu nom de pila...
...el seu nom de pila... Votre prénom...
CONVIDAT – Alberto... Ja, ja, ja....
DANTÉ - ¿Alberto...? Hum... Il y en a beaucoup...
Mais, peut-être... (concentració màgica)
¡Voilà! ¿Monsieur Rodríguez i Carbonell?
CONVIDAT – Sí, sí, el felicito, ho ha endevinat.
(Li donen la mà.)
DANTÉ – Encantat, Monsieur Rodríguez...
LILÍ – Enchantée, monsieur Rodríguez, vous êtes très charmant...
(els presentadors es col·loquen en posició d’endevinar més coses del Convidat)
DANTÉ – Li agrada el “football”!
CONVIDAT – Sí, molt!
(Rosa, la seva dona des de la platea, intervé)
ROSA – Sí, sí, massa que li agrada!... Ja,ja,ja!...
LILÍ – I cada setmana juga a les travesses...!
CONVIDAT– És veritat, com ho sap?
ROSA – i encara és hora de que li toqui un catorze!... Ja, ja, ja....!
DANTÉ – I ara, vejam, el número del seu carnet d’identitat...
(mímica de concentració màgica)....
44 milions, 340.056 P!
CONVIDAT – És veritat! (el treu i l’ensenya)
DANTÉ – Moltes gràcies, senyor Rodríguez, ja pot retornar cap el seu seient.
LILÍ – Enchanté, Monsieur Rodríguez...
CONVIDAT – (li dóna la mà) Molt amables i felicitats.
(El Convidat va a un lateral, el públic pensa que baixarà per les escales a la platea. Però mentre els presentadors es dirigeixen de nou al públic, en aquell moment el Convidat surt de sobte, per sorpresa, de darrera de l’escenari)
DANTÉ – Senyor Rodríguez, un altre cop vostè!
LILÍ – Segui aquí, ja que ha vingut pel seu propi peu...
CONVIDAT – (resistint-se a seure)
Gràcies, m’agradaria tornar al meu seient....
DANTÉ – Oh, no es preocupi,
és vostè tan amable,
segui aquí, Monsieur Rodríguez, segui aquí...
LILÍ – Sí, segui aquí, sí, faci el favor, asseyez-vous...
(l’espectador afortunat seu desconcertat. Li continuen endevinant coses. Danté es va traient paperets de diferents parts del cos i també del barret, d’on llegeix les dades endevinades del Convidat)
DANTÉ – Bé som-hi doncs, què més podríem saber de vostè...
Voyons... Voyons...
Va néixer el 4 d’agost de 1960?
CONVIDAT – Sí senyor... el mateix dia...
DANTÉ - ... fill d’Antoni i de Maria,
va estudiar als jesuïtes,
i una llarga carrera d’enginyeria...
¿C’est comme ça?
CONVIDAT – Estan vostès molt ben informats.
Ho han encertat tot... Que graciosos...
LILÍ – Casat,
i amb uns fills preciosos.
CONVIDAT – Els felicito, ho estan endevinant tot.
És fantàstic...
LILÍ –Va seguir un bon trajecte:
reconeixements notables,
per tot el món viatges...
DANTÉ I LILÍ - I està abonat a l’òpera.... !
CONVIDAT - Oh, no sóc un gran aficionat...,
En realitat m’avorreix força, ja sap...
Però com aquesta semblava cabaret... ja, ja, ja...
Si no fos per la meva dona, no estaria avui aquí,
ja ja ja... (una mica nerviós)
DANTÉ – Sí..., ja, ja, ja...!
Veig en aquest paperet
que avui no s’ha trobat bé, gens bé.
I que a les vuit i trenta-quatre
ha ingressat a l’Hospital.
CONVIDAT - Com? Ah, doncs això no ho recordo. A què es refereix?
LILÍ – A les vuit quaranta
vostè cau en un estat de gran estrès,
...i a mitja nit, a les onze i quinze,...
CONVIDAT – Estan de broma, oi? (rient)
Jo no recordo res, d’això.
Però bé, segueixi, segueixi...
DANTÉ – ...estant tot sol a l’habitació, mort...
DANTÉ I LILÍ – Mort, mort sobtada!
Se li ha parat el cor.
LILÍ – Votre coeur, monsieur...
CONVIDAT – Bé, si vostès ho diuen...
LILÍ – Oh, Cher monsieur Rodríguez, je dois vous féliciter,
Sigui benvingut...
DANTÉ - vostè està mort, senyor Rodríguez.
LILÍ - Vous êtes mort!
DANTÉ – Eh oui, vous êtes bien mort!....
Mes félicitations, Rodríguez.
C’est ravissant!...
(El Convidat riu com si es tractés d’un acudit. En aquest moment, un acomodador irromp a la platea amb una llanterna y demana per la senyora Rosa Rodríguez, parella del Convidat, que el segueixi per una urgència.)
CONVIDAT – L’espectacle és una mica macabre,
però bé, què hi farem, així és el teatre....
DANTÉ I LILÍ – Oh, l’humor, quina gran cosa és.
Le théâtre, l’Opéra comique...
Però vostè està mort ja, mort i ben mort.
...
Benvingut a l’Acadèmia!
(Rosa s’aixeca i surt de la platea acompanyada per l’acomodador. Tot això succeeix en una sequència desconcertant)
CONVIDAT – Em permeten, senyors...
(el Convidat busca de nou la sortida, dóna voltes per l’escenari, sense trobar-la.)
DANTÉ – On va?
LILÍ – On va?...
CONVIDAT – Rosa! Rosa!... Rosa!
ROSA – Alberto, Alberto!...
LILÍ – Però a on se’n vol anar?
DANTÉ – Monsieur Rodríguez...
(Fiquen al Convidat dins una caixa-taüt que han col.locat sobre una taula amb rodes. Ell riu nerviós. Queda atrapat dins la caixa: per dalt treu el cap, i a l’altre extrem, els peus)
III ESCENA
Partit pel mig
CONVIDAT - Però què fan...? Com s’atreveixen?...
DANTÉ I LILÍ – No es preocupi...
Canti, canti amb nosaltres …
CONVIDAT – (cada vegada més nerviós i enfadat)
Jo no sé cantar … Estan bojos...
Treguin-me d’aquí….! Però què s’han cregut...!
LILÍ – Ja, ja, ja....
Qui canta, els mals espanta!...
Canti, canti amb nosaltres...
DANTÉ – Oh Mort, vella amiga,
coneguda de la infància,
dóna’m el nèctar de vida
mentre joiosa em raptes...
LILÍ – Canti, senyor, canti… Canti, senyor...
Canti, senyor, canti… Canti, senyor...
Monsieur: qui canta, el seu mal espanta!...
(Santé i Lilí passejen la taula amb el Convidat tancat dins la caixa per l’escenari, mentre canten i el conviden a cantar)
CONVIDAT – No em facin cantar, escoltin,
jo he pagat la meva entrada
i els cantants aquí són vostès...
Això és indignant!...
DANTÉ - Canti, monsieur RODRÍGUEZ, canti...
Monsieur Rodríguez...
I no es preocupi, no ha llançat els seus diners.
Aquí ja no té res a perdre.
Es troba vostè en bones mans.
LILÍ – Feliç qui sap com reposar
a la falda de la Moira,
i deixa en pau a la memòria,
lliurament vagar!
Lliurament vagar...
DANTÉ – Oh, cher monsieur RODRÍGUEZ,
els vius són tan avorrits...
Tan sols canten en els escenaris.
Però ara que vostè està mort, ja pot cantar amb nosaltres...
Canti, senyor, canti, canti senyor....
Canti, senyor, canti, canti senyor....
CONVIDAT – I quina mania que estem morts....
Em volen deixar anar d’una vegada? ...
DANTÉ I LILÍ JUNTS – Despertar, morir...
Vius ja morts
atrapats que sou del temps,
què us fa dormir?,
per què viviu si no viviu?
Despertar, morir...
(Danté fa uns moviments màgics amb les mans, dóina un cop a la caixa, i aquesta es trenca per la meitat, separant les dues parts del cos del Convidat)
(Ell crida però de sobte el crit es transforma en un agut de tenor dramàtic que
busca la nota més alta del seu registre i se suma a les veus dels dos
presentadors)
CONVIDAT – AAAhhhhhh! Estic mort? Je suis mort?
Non, je suis pas mort....
Noooooonnnnnn....!
Ja, ja, ja!...
Ahhhhhh!...
DANTÉ I LILÍ - Feliç qui sap com reposar
a la falda de la Moira,
i deixa en pau a la memòria
lliurement vagar,
lliurement vagar!
(Danté i Lilí passejen els dos extrems de la taula separada per l’escenari)
CONVIDAT, DANTÉ I LILÍ –
Que dòcil la Mort arriba
i que dolçament m’abraça,
obro els dos ulls i em besa
i cau trencada la màscara...
CONVIDAT – Vull cantar amb vosaltres...
DANTÉ – És néixer i morir,
CONVIDAT – És néixer i morir...
DANTÉ - expirar, deixar de respirar...
CONVIDAT - És néixer, morir...
DANTÉ - Abandonar la compulsió,
CONVIDAT – Abandonar...
DANTÉ - detenir-se per fi!
CONVIDAT- detenir-se per fi...
LILÍ – En el dol de les hores festives,
en la mort alegre i jocosa,
desperten nostres ànsies més anhelades,
nostres somnis més profunds...
DANTÉ I CONVIDAT – Ah, le temps c’est fini...
LILÍ – Au revoir, mes amis...
CONVIDAT – Ah! Le temps c’est fini...
Ah! Le temps c’est fini...
Ah, oui, oui, c’est la vie !...
(El ritme llangueix, i la
follia es deté. La part de la taula que conté les cames surt de l’escenari.
L’altra s’enlaire penjada d’unes cordes i és col.locada damunt d’una cadira de
barber.)
IV ESCENA
Les Visites
(El convidat apareix ara només amb la meitat superior del seu cos, damunt d’una cadira de barber).
CONVIDAT – Eh, vostès..., vostès...! On s’han ficat!...
Però què s’han cregut?....
I amb la pressa i les coses que hi ha per fer!
Aquesta nit tinc una cita, saben, i no hi puc anar en aquestes condicions...
Però, no veuen com m’han deixat?...
I on són els meus pantalons?
Això és un insult!
Vull sortir d’aquí!!
(Danté i Lilí, sense fer
cas del Convidat, es vesteixen per representar els papers del Mestre i de l’Ama.
Mentrestant, canten les següents estrofes)
DANTÉ – L’obscuritat és fèrtil
quan a dins teu t’abraça,
dóna’m la mà sense témer
i així la nit serà teva.
CONVIDAT – Això és una infàmia!
Estan vostès bojos!...
Bojos i maniàtics!...
LILÍ - Mira les cares de la lluna,
en les negres obertures
des d’on surten les imatges
d’antics rostres que estimaves.
(Danté i Lilí ja s’han disfressat i així caracteritzats es dirigeixen al públic,
sempre cantant.)
DANTÉ – Senyores i senyors, el senyor García Del Puente!...
LILÍ – I la gran Madame Alícia Frufrú, Alícia Frufrú!
GARCÍA DEL PUENTE – Què és el que volen de nosaltres?
FRUFRÚ–És el que dic jo, no ens hauran portat aquí per a res.
Jo sóc una artista!....
GARCÍA DEL PUENTE – I jo ho sóc molt més!
DANTÉ – De seguida, senyors....
(El Professor s’adreça al Convidat)
PROFESSOR - Rodríguez, hola, hola, com estàs,
Tu sempre tan irònic...
Vinga, seu i escolta, Rodríguez, Rodríguez, Rodríguez.
CONVIDAT – Professor, és vostè...
Què hi fa aquí, professor, en aquest teatre?...
PROFESSOR – ¡Calla! Què en saps tu?!...
Mira que em costà educar-te, ensenyar-te coses,
però al final vas aprendre.
M’escoltes Rodríguez?
CONVIDAT – Sí, sí, professor...
PROFESSOR – Doncs sembles molt distret...
I has d’estar atent, amic meu,
si vols aprendre coses...
Escolta, Rodríguez...
CONVIDAT - Professor, això no ho digui,
Jo ja m’he fet gran,
he crescut...
PROFESSOR - Créixer? Créixer, tu?
De què has crescut tu?
Si tu ets un nano encara....!
(Just en aquell moment, s’apropa Lilí amb la disfressa de l’Ama)
AMA – Quina alegria Alberto!
Com et desitjava veure!
Jo sempre et recordava com si tu fossis un fill meu...
CONVIDAT – Ama estimada....
Tu també has vingut a veure’m...
(Aquesta presència sembla molestar al vell professor, que no admet distraccions a l’atenció requerida.)
PROFESSOR – Senyora, senyora,
No veu que està molestant-nos?...
AMA – Molestant jo?
Aquí el que molesta és vostè.
PROFESSOR – Com s’atreveix?!
Això és un insult a la intel·ligència!
AMA – Calli, vellot rondinaire!
PROFESSOR – Com, ¿diu que calli jo?
No ho faré pas!
AMA - Aquest senyor no sap res ni s’imagina qui sóc jo,
has vist, fill meu?...
(Aleshores, l’ama es posa a cantar la seva cançó, la Cançó de la Infància)
AMA – Dolça la fragància
dels vells paisatges d’infància,
de quan les hores
passen i passen,
i la mà em donaves
i al vent caminàvem,
vora els boscos frondosos
de boges esperances,
i mentre som a casa,
ja de vacances...
I roda la nit festiva
les campanetes de la fira.
PROFESSOR – Però... Serà pallussa...
I tu, Rodríguez, a veure si escoltes...
S’ha de ser simple i ordinari...
Tots a callar!
(Lilí torna a cantar la Cançó de la Infància. El convidat se suma al cant d’ella)
CONVIDAT I LILÍ – Dolça la fragància
dels vells paisatges d’infància,
de quan les hores
passen i passen,
i la mà em donaves
i al vent caminàvem,
vora els boscos frondosos
de boges esperances,
i mentre som a casa,
ja de vacances...
I roda la nit festiva
les campanetes de la fira,
de quan les hores
passen i passen....
V ESCENA
El cap tallat i cantant
(Danté i Lilí es posen les dues màscares del déu Thot i del déu Anubis, respectivament. Després s’apropen al seient on està el Convidat tallat per la meitat.)
DANTÉ – Ha arribat el Moment,
senyor Rodríguez, de fer-li la barba.
CONVIDAT – Ah, sí? I qui seran els barbers?
LILÍ – Un gos i un ocell...
CONVIDAT – Què fan vostès!? ...
S’han tornat bojos?...
(TRUC DE TALLAR-LI EL CAP. Han tancat la porta del seient i posen una capsa damunt del seu cap. Amb una espasa, li tallen el cap, passant-la per la base de la capsa. Traslladen el cap tallat a una taula que ha aparegut a un costat de l’escenari. Treuen la capsa, i apareix el cap tallat del Convidat damunt la taula.. TRUC DEL CAP TALLAT QUE CANTA.)
DANTÉ – Prompte arribo a la convocatòria, ànimes
amb el meu cap d’ocell tot ho atrapo
intel·ligència i plaer, astúcia i valor,
que venc als meus clients, al millor postor.
CONVIDAT – Què em passa, a on sóc?....
Em sento fràgil i fluix
en oblidar-me del meu ésser.
La nit ja m’envolta...
i no veig enlloc cap lluna.
A on sóc, que no em trobo?
LILÍ – Terra, terra mare, mare que m’alimentes,
Tú que m’ofereixes la vida,
i tu, mare terra, que a les mans dones un poder de mort,
de tes entranyes neixo, convocada per les ànimes.
CONVIDAT – Res no se sosté.
Intento atrapar-me
i em trenco en mil trossos.
Cristalls partits dels meus ulls...
Estrelles que cauen en cascada...
(per un costat apareix una camilla com d’hospital amb un llençol damunt del cos. És la mateixa taula que abans s’ha partit en dos, ara recomposada i amb el cos del Convidat a sobre, sense que se li vegi el cap. Thot-Danté s’ha posat una bata blanca, sempre amb la seva màscara de Thot posada. Entra pels laterals i apareix acompanyat de Rosa, l’esposa del Convidat que abans hem vist a la platea. L’actitud de Thot-Danté és la d’un metge que acompanya a la dona del difunt davant del cadàver del seu espòs. S’apropen a la camilla. Rosa, mentre canta, agafa el mocador que porta al coll el Convidat estès a la taula i se’l queda).
ROSA – Alberto, Alberto, nooooo!
Per què, per què.....?!!!
CONVIDAT (cap tallat) – Rosa, sóc aquí...!
Sóc aquí!....
(Ella no sembla sentir-lo. S’adreça al cos inert damunt la taula)
ROSA – Alberto, per què te n’has anat?,
Per què t’has mort?!...
CONVIDAT – Això no ho diguis!
No ho diguis,
no ho repeteixis mai més!
M’escoltes?
Mai més!
Jo no estic mort!
ROSA – Estàvem ahir tots junts,
els quatre, tan bé!
Què els hi diré als fills nostres?
I jo, doncs què puc fer jo?
Sóc tan jove, Alberto...
Jo t’estimo,
Alberto, jo et vull moltíssim,
però jo et desitjo viu!
Et vull viu, viu...
(Rosa repeteix la seva
ària mentre s’intercal.la la del Convidat)
|
ROSA – Estàvem ahir tots junts, els quatre, tan bé! Què els hi diré als fills nostres? I jo, doncs què puc fer jo? Sóc tan jove, Alberto... Jo t’estimo, Alberto, jo et vull moltíssim, però jo et desitjo viu! Et vull viu, viu... |
CONVIDAT – No m’abandonis, Rosa, estic viu, viu! No et rendeixis a oblidar-me! Jo sóc al teu costat! Hem de tornar de nou a la nostra vida alegre, aquells dies tan i tan joiosos que vam viure junts, als dies feliços d’ahir i del demà. |
(Danté i Lilí, amb les bates blanques de metge i les seves màscares de déus funeraris, la separen de la camilla i la condueixen amb delicadesa de nou d’on ha sortit)
ROSA – Sí, doctor, no es preocupi,
em calmaré, doctor....
CONVIDAT – Rosa, no te’n vagis, no te’n vagis...
Espera, Rosa, si us plau...
No
m’abandonis, Rosa!...
(el cadàver cobert per un llençol sobre la camilla desapareix. Thot i Lilí es treuen la bata blanca. S’apropen al cap parlant)
CONVIDAT – ¡Això és una infàmia!
Vull que em tornin sencera l’entrada!
DANTÉ – Adéu, senyor Rodríguez,
ja es pot dir adéu, això és el comiat,
si divertida ha estat la seva companyia,
la seva absència serà més entretinguda.
DANTÉ I LILÍ – En efecte, senyor Rodríguez,
ja es pot dir adéu, perquè això és el comiat,
que agradable ha estat la seva presència,
mes sense vostè, tot anirà millor.
CONVIDAT – (parlat) Suposo que em pensen retornar el cos.
Ja n’hi ha prou de bromes...
(Tornen a tapar el cap del convidat amb la caixa. Se sent la veu del Convidat cirdant des de dins la caixa.)
CONVIDAT OFF – (cridat) No voldran vostès que els vagi a denunciar...
Escoltin, escoltin, vostès, vostèèèèès.....
Vull sortir d’aquí!....
VI ESCENA
La Marmita.
(Lilí i Danté, amb les seves màscares de Thot i Anubis, preparen la taula per als rituals que seguiran. Un cop han tapat el cap amb la caixa, li posen una tapadora que té una manivela. Fan girar la manivela que és com fer girar el cap. Obren la tapadora i extreuen de l’interior la pasta en la que s’ha convertit el cap. La pasten. La tornen a posar a dins i cobreixen la capsa amb una coberta metàlica que la converteix en una caçola. Encenen el foc a sota.)
DANTÉ – Torni el difunt al no-res
que un cop li donà vida.
LILÍ – Torni el difunt al no-res
d’on ell va sorgir un dia.
DANTÉ i LILÍ – Gira el no-res, roda veloç,
cap a la vida i els seus orígens,
el temps gira, roda feroç,
que és el tot dins el no-res.
DANTÉ – El temps en carn es torna,
i la carn amb els segles expira.
El temps transforma tot en pols,
carn resseca i marcida.
LILÍ – Pastem el temps màgic,
rodó de carn i de mort;
massa viva del temps,
rodona de carn en pols.
DANTÉ – Sopa de temps al forn.
Rodona de sopa al temps.
LILÍ - I gira la roda de coses i dies
a la marmita al foc lent.
DANTÉ – Sopa de temps feta a foc lent.
LILÍ - Temps en pasta de carn en pols.
ELS DOS – Foc, foc!
LILÍ – Sopa de temps feta a foc lent.
DANTÉ - El foc que és temps
de cuina lenta.
LILÍ – Foc, foc!...
----------------- (fi de les manipulacions)
(apareix de dins la marmita un titella, rèplica del Convidat. El titella parla amb veu cridanera –amb llengüeta. A l’escenari baixa penjada de dalt una gàbia d’ocell)
DANTÉ i LILÍ – Oh, avatars del món,
benèvols sigueu amb el difunt...
TITELLA – Eh, escoltin, un altre cop vostès aquí?
I encara amb això del difunt?
S’ha de ser pesats...!
DANTÉ i LILÍ - ...que la nit no t’arrossegui al seu si.
I per tal que siguis reconegut,
tant pels amics i els enemics,
des d’aquest moment, tú, oh difunt,
el teu nom serà Ro.
TITELLA-RO – Què Ro ni què romanços!
Vejam, jo ja no sóc un nen,
però ara ja m’he fet gran,
i em diuen Rodríguez...
A veure si em deixen sortir d’una vegada,
O els hauré de denunciar....!
(Danté i Lilí agafen el
titella i el fiquen dins la gàbia. Se’n van. El titella es mou sol, sense que
ningú el manipuli.)
VIII ESCENA
Ro a la gàbia.
TITELLA-RO – Eh, escoltin, vostès què s’empatollen?
S’han acabat les bromes!
(cantat potser a parftir d’aqui?)
Em molesta molt que em diguin Ro.
Ja no sóc un nen, saben?
Em diuen Rodríguez.
I si ara no em deixen sortir d’aquí,
com dos i dos són quatre,
que els hauré de denunciar...
(En aquell moment, s’aixeca la cortina del fons i apareixen uns miralls que van donant voltes. Lilí-Anubis i Thot-Danté s’acosten a un dels vidres, posen un mocador davant seu, i travessant el vidre, apareix el Doble, el mateix Convidat, vestit de blanc. Ro l’interpel.la.)
DOBLE – No veig res!? Et busco i no et trobo.
El present fuig molt lluny de mi,
i no veig el futur.
Cap on vaig??
RO-TITELLA – Eh, escoltin,, però què passa!...
D’on ha sortit aquest impostor...
Eh, tu, lladre de cossos, què fas aquí?
(Dels miralls donant voltes, apareix també Rosa. Els dos es creuen i canten sense veure’s, com dos fantasmes que només poden escoltar-se a sí mateixos. El Doble canta serè, d’alguna manera comença a acceptar la realitat de saber-se mort. Rosa canta amb més serenitat que abans, però des de l’angoixa de la pèrdua i la solitud. Duo de Rosa i el Doble, amb interpel.lacions del titella.)
ROSA – Què puc fer?, Alberto meu?
RO-TITELLA – Hola, Rosa, que no em veus?
DOBLE – Fa temps i més temps que busco i no trobo...
ROSA –Alberto, Què puc fer??
El dolor em tortura,
la solitud no sabré aguantar.
¿Per què has mort, Alberto?
DOBLE - Estan vives les imatges
d’aquells anys de l’ahir,...
ROSA – Què puc fer?, Alberto?....
DOBLE - ...moments sense fi...
ROSA – El teu buit...
DOBLE - ...les nits i els dies...
ROSA - ...m’omple d’ansietat.
DOBLE - ...que encara són vius...
RO-TITERE - És indignant!.... (parlat)
Però què s’ha cregut aquest ruc...?
Vostè no és ningú,
aquí qui mana sóc jo!
Fora, fora, fora d’aquí!... Fora d’aquí!...
ROSA - Sento que te’n vas,
i que ens deixes, que t’allunyes
dels teus fills i de les persones que t’estimes.
Què puc fer?, Alberto?
Què puc fer?, Alberto?
Te’n vas anar sense dir res,
i jo, dolorosa,
ja vull sentir-me una altra...
RO-TITELLA – Rosa, Rosa, que sóc aquí, aquí,
però mira que ets tonta....
Que sóc aquíiiiiiiii.....!
DOBLE – Rosa, Rosa, et veig en el mirall com una ombra
I ets una part de mi mateix.
Et sento molt llunyana,
Propera i estimada....
I a tu, Ro, et miro i em reconec
de jove, en el jardí de casa nostra,
en els balcons que miren la plaça
mentre et somio a través del cristall…
RO-TITELLA - Prou, prou! Suplantador, barrut, barrut...!
Tots us heu conjurat, en contra meu, en contra meu, en contra meu!
ROSA – És el temps que s’afanya
a esborrar la imatge de la teva cara! ...
Estic sola...
Què haig de fer ?, que no et puc veure?
Què haig de fer ?, Alberto?
La nit trista i solitària,
sense tú que m’acompanyes...
DOBLE – Retorno un altre cop,
retorno als vells temps fets de platges antigues,
a les platges on jo em banyava,
platges del temps entollades,
on jo m’hi veig i t’hi veig,
en el mirall de la meva cara...
ROSA - Què haig de fer ?, Alberto?
Que sola estic...
Te’n vas anar sense dir res,
i ja començo, misteriosa,
a voler sentir-me una altra...,
a transformar-me...
Què em passa, que no em veig?
Cap a on vaig?...
(Rosa desapareix. En fer-ho, cau al terra el mocador que portava el Convidat al coll i que ella li ha agafat quan el visitava cadàver. Ell l’agafa)
RO-TITELLA – Rosa, estàs cega?
Que sóc aquí, aquí!... perquè no em veus?
DOBLE I ROSA- (Cançó de la infància)
Dolça la fragància
dels vells paisatges d’infància,
de quan les hores
passen i passen,
i la mà em donaves
i al vent caminàvem,
vora els boscos frondosos
de bojes esperances,
i mentre som a casa,
ja de vacances...
I roda la nit festiva
les campanetes de la fira,
de quan les hores
passen i passen...
(el Doble posa el mocador deixat per Rosa sobre la gàbia i, quan el treu, en comptes del titella hi ha un lloro.)
VIII ESCENA
Imatges.
(Durant la següent ària, apareixen ombres a la cortina-pantalla del fons. Es projecten els objectes que han aparegut en l’obra: el mateix titella, la gàbia, les màscares de Thot i Anubis, i altres formes abstractes. Aquestes formes apareixen projectades també pels seus reflexos als miralls que van donant voltes.)
(Hem arribat al final d’aquest crescendo transformador. El Convidat, convertit ell mateix en un mag –converteix el titella en un lloro-, canta el seu retrobament i la seva acceptació de la mort, enfrontant-se cara a cara amb les diferents màscares que l’han assetjat.)
CONVIDAT – Per fi us he trobat
en l’obscuritat il·luminada i nocturna,
aquí esteu, tan pròxims i tan lluny de mi,
subjectes a la roda del temps
que no para.
Em veig i et veig
en el fons de la mirada
que creua el mirall obert de la meva cara.
Moro per fi
i viu us miro
a través del temps
que és la casa on habito.
Serè us miro
des de l’esfera del temps
que és on visc i moro,
que és on visc i moro,
que és on visc i moro...
(En iniciar-se la música de l’ària final amb les quatre veus –començada pel Convidat–, aquest s’acosta a la cortina-pantalla del fons i desapareix enmig d’unes aigües del mar que es projecten damunt d’ell. S’inicia llavors la projecció de les imatges filmades de l’última ària, amb la que acabarà el cos principal de l’òpera. Imatges circulars que indiquen un temps cíclic i plegat sobre si mateix, que es desplega en cada vida. Onades del mar, cercles que es fan i es desfan, imatges que giren de records d’infància, paisatges ondulars, rodes que donen voltes, arbres i camins...)
CONVIDAT I DESPRÉS TOTS –
Retorno a les aigües de platjes antigues,
de les aigües on jo em banyava,
aigües del temps, entollades,
aigües del meu cos que es despulla,
aigües del fons de la mar...
aigües que giren la roda de terres llunyanes,
que és on em veig i on et veig,
en un mirall d’aigües clares,
rellotges de vent en les sínies de l’aigua,
i gira el temps les pales del vent
que no para...
Retorno a la terra,
al centre de la roda
on respiro el misteri
de tenir dues cares.
Moro, visc i moro.
I giren les aigües de platges antigues
de les aigües on jo em banyava,
aigües del temps, entollades,
aigües del meu cos que es despulla,
aigües del fons de la mar...
aigües que giren la roda de terres llunyanes,
que és on em veig i on et veig,
que és on em veig i on et veig,
en un mirall d’aigües clares,
i gira el temps les pales del vent
que no para...
Moro, visc i moro...!
Visc i Moro...!
(fosc)
EPÌLEG
(Torna l’escenari del principi de l’obra. Surten Danté i Lilí, però ara, els cantants que encarnen aquests personatges són el Convidat i Rosa, convertits en els presentadors del cabaret. Procedeixen a repetir el sorteig del principi de l’espectacle.)
LILÍ – Good night, mes amis…
DANTÉ – Hello, mes chéris…
LILÍ – Good night, mes amis…
DANTÉ – Hello, mes chéris…
ELS DOS– Bona nit a tothom! Hello, Good Night!
LILÍ – Que s’obrin les portes
i passi el respectacle.
(es treu el barret de copa i posa els paperets)
Hi haurà sort per a tots vosaltres,
Poso a la chistera
els paperets ben barrejats,
i les raons seran satisfetes.
DANTÉ – És néixer, morir,
expirar, deixar de respirar...
Abandonar la compulsió,
detenir-se per fi!
LILÍ – Despertar, morir...
Vius ja morts
atrapats que sou del temps,
què us fa dormir?,
per què viviu sense viure?
Despertar, morir...
ELS DOS – Ah, le temps c’est fini…
Au revoir, mes amis...
DANTÉ – Atenguin, un nou voluntari
escollit per la fortuna...
LILÍ – Monsieurs, Mesdames, Senyors i Senyores...
Monsieurs, Mesdames, Señoras y Señores...
ELS DOS – Prepareu-vos tots a la crida de...
LILÍ – Danté! (assenyalant la presentadora)
DANTÉ – Lilí! (assenyalant el presentador).
(en silenci)
DANTÉ – Ha arribat l’hora.
El número és.....
ELS DOS - Welcome!...
FI
Contact and management:
Dietrich Grosse -Toni Rumbau
CITART – Centre d'Iniciatives del Teatre de les Arts S.L.
La Rambla, 75, 1º
08002 Barcelona
tel 933 100 117- 933 018 485
fax 933 176 229
email:
dietrichgrosse@mondigromax.com