CONTACTE

Blog Salón de Anubis
 

NOTES SOBRE ELS PERSONATGES I LA MÚSICA

- Els dos personatges Danté i Lilí són dobles en el sentit de que són dos presentadors del Cabaret i, a la vegada, dues figures arquetípiques simbolitzades per les màscares de Thot i Anubis (déus egipcis tradicionalment associats al judici dels morts: Thot com guia i escrivà, i Anubis com l'acompanyant de l'ànima). Aquesta dualitat simbòlica s'extén en les seves respectives condicions masculina i femenina: ell com el guia encarregat de mostrar al difunt la seva nova condició, ella com la presència telúrica que té poders de vida i de mort.

- La dualitat dels personatges impregna igualment als altres dos de l'obra : el Convidat és un espectador que ha sortit a l'escenari, però és també el difunt que acaba de morir. En el transcurs de l'obra, hi ha una evolució clara del Convidat: a mesura que empetiteix, agafa més consciència de la seva condició de difunt. Una consciència que s'expresa indirectament a través de les estrofes de desconcert, de recerca, de retorn i de nostàlgia de la infància, i que només al final serà realment atesa i compresa. Rosa, la dona del Convidat, també és un clar personatge doble: espectadora esposa del Convidat, i dona del difunt que viu el drama de la mort.

- La màgia és el fil que manté la ficció de Cabaret i, a la vegada, l'artifici que permet jugar amb la dualitat de l'obra: les coses són i no són allò que aparenten ser. El misteri que sempre acompanya els efectes màgics d'escenari es correspòn al misteri dels personatges que viuen aquesta doble condició d'estar vius i morts a la vegada. La màgia sosté aquesta il.lusió de ser dues coses contradictòries: veritat i mentida, vida i mort.

- L'obra parteix de la idea de que el punt de vista correcte és el del “mort”. És a dir, només aquell que no té res a perdre perquè ja ho ha perdut tot, pot tenir una actitud d'objectivitat enfront la vida. El Saló d'Anubis o Acadèmia de Lilí i Danté és el lloc on s'aprenen aquestes evidències. La mort a l'escenari s'ha d'entendre en un sentit real i simbòlic. Només des d'aquesta doble condició és possible penetrar el misteri de la mort.

- L'obra no postula cap visió o existència de “Més Enllà” sinó que tan sols planteja el tema a un nivell simbòlic: la mort com la frontissa-mirall on la vida passada es veu doble, sobreposada sobre si mateixa, Allò que veiem “Més Enllà” no és més que el reflexe extès al davant de la vida viscuda, que s'estira com una “catifa doble” enfront nostre. Perquè es produeixi aquest “desplegament doble”, és necessari passar per l'experiència de la mort simbòlica en l'escenari.

- La mort del personatge en l'obra s'expressa a través d'un procés continu d'empetitiment –de la mateixa manera que en les experiències xamàniques tradicionals, es fa a través de la desmembració de la figura humana. La música és la companyia essencial de tot aquest procés: els tambors en les cerimònies tradicionals, el cant i l'acompanyament orquestral en el nostre cas. La música és el conductor cerimonial, l'espai on tenen lloc les transformacions, amb les seves atmòsferes espaials i temporals de llum i so.

- La música té la funció, per tant, de conduir els personatges i els espectadors pels diferents nivells simbòlics i vivencials de l'obra, guiant-los en aquest procés de dualitats existencials, de transformació del personatge, de presa de consciència de la seva condició humana.

- Hi ha un registre que travessa tota l'obra de dalt a baix: el del cabaret, encarregat de filar les diferents escenes entre si. Com sempre, el cabaret reuneix veritat i ficció, alegria i tristesa, bellesa i lletjor. En aquest cas, el cabaret pren la forma d'un espectacle de “varietats màgiques”, cosa que li otorga una tonalitat de misteri i de “foscor” afegida. Aquest registre té una clara evolució que parteix d'un to inicialment alegre i desimbolt i que acaba en el dramatisme d'una profunda experiència vivencial. Aquesta evolució cap al greu culmina en l'última escena en ombres on de sobte la foscor deixa pas a la claredat, com si amb les ombres s'obrissin finestres i entressin aires de llibertat.

- El punt culminant de tota aquesta experiència és la desaparició física del Convidat i la seva transformació en titella (escena de la Marmita ). Un cop s'ha convertit en titella –en una simple màscara de la seva personalitat, en una carota– pot llavors renéixer en una nova condició: la figura humana que es separa de la màscara, la qual es queda sola, sense el manipulador habitual, que ara surt de la seva presó i inicia un procés final de reencontre i alliberació.

Toni Rumbau.

Contact and management:

Dietrich Grosse -Toni Rumbau

CITART – Centre d'Iniciatives del Teatre de les Arts S.L.

La Rambla, 75, 1º

08002 Barcelona

tel 933 100 117- 933 018 485

fax 933 176 229

email:

dietrichgrosse@mondigromax.com

tonirumbau@gmail.com

t back